Aquest any el que necessitava eren vacances, cada any en necessito, però aquest s’havia convertit en una fita imprescindible de desconnexió.

Entre les vint-i-cinc opcions que sempre managuem, tenia clar, que la millor havia de ser anar a l’encontre de les “croquetes”, així que mapa en mà vam començar a investigar on ens podiem trobar. La decisió ja la sabeu, Colòmbia. I de Colòmbia francament no esperava res. Potser caldrà explicar-me millor, no em vaig fer la idea de res, tot i que el meu company de viatge m’anava instruint en les meravelleses del país. Un cop més no escoltava gaire. Jo ja m’imaginava en un alberg, unes cervessetes i fent uns riures. El pla era immillorable. El més fascinant del viatge ha estat que a deu mil kilometres de casa, em vaig sentir a casa meva, no sé explicar els motius, però Colòmbia també és la meva terra, potser perque la seva gent càlida i propera m’ha fet sentir part del seu imaginari, no ho sé explicar millor, només que un cop aterrada a barcelona, em va embriagar una dolça saudade de Colòmbia.

Croqueta invitada: Laura, que compartió con nosotros la visita a Colombia.